A la Fundació Felícia Fuster en el marc de la Setmana de la Poesia

Vam ser convidats per la Tònia Passola a celebrar la Felícia Fuster. Érem 4 veus molt diverses, amb personalitats diferents i maneres d'entendre el poema potser llunyanes, o no.

Al final, tots tenim en comú que estimem els mots i estem a prop d'aquesta veu nascuda a la Barceloneta i que el 1950 va marxar a a París per millorar el francès, per establir-s'hi definitivament en un "exili voluntari", on va viure fent-treballs de gravat de vidre per encàrrec, compaginant-ho amb la docència com a professora d'espanyol a l'escola d'idiomes Berlitz.

Per sort, a principis de desembre de 1983 i mentre Maria-Mercè Marçal, complint l’encàrrec sempre compromès dels jurats, llegia els originals presentats aquell any al Premi Carles Riba de poesia, va topar amb uns versos que la van remoure, que l’interpel·laven, una veu de dona amb qui va sentir-se emmirallada.

Marçal va saltar de seguida a conèixer l’autora i va apostar decididament per l’edició del recull. Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútil, que es va publicar el 1984.

Jo en aquells moments ja escrivia, una mica més tard vaig guanyar el meu primer premi literari, però passarien anys fins que arribaria a mi la seva obra. potser farà uns 10 o 12 anys, que vaig llegir-la a consciència.

I com deia l'Odile Arqué ahir, molts dels seus versos van entrar per quedar-se dins meu i no parar de repicar.

I ahir em vaig sentir afortunada de poder ser en aquest espai que la celebra, acompanyada de tres veus poètiques que hem de tenir en compte en aquest segle XXI que passa per un moment líric ric i divers al nostre país.

Poesia sempre.

l'@odiletercera, @victorsunyol @therealkuwn @toniapassola